LA MIRADA DE... Manuel Puig
El lugar sin límites
Boquitas pintadas
El beso de la mujer araña
Roberto Enríquez
Escriptor i periodista
“Per a mi, la fantasia és síntesi, com el cinema, como els somnis nocturns, models veritables de síntesis on en un minut passa per davant nostres una historia sencera”.
(Entrevista de Giovanna Pajetta a Manuel Puig apareguda a Crisis, Nº41, abril 1986)
Manuel Puig va començar a escriure les pel·lícules que feien els altres i que ell veia juntament amb sa mare al cinema d’un petit poble argentí de la província de Buenos Aires, per evadir-se d’una vida claustrofòbica que se’ls feia estreta. Puig va fer novel·les quan volia fer pel·lícules i va acabar descobrint que eren els altres els que volien convertir els seus llibres en cinema. D’alguna manera va ser la seva gran fita, aconseguir que la seva obra literària –inaugural d’una literatura pop que tardaria encara a ser reconeguda- fos presa seriosament o que les maleïdes fantasies d’amor romàntic que va viure a la pantalla fessin justícia a la seva pròpia biografia.
Puig va ser, sobretot, un escriptor que llegia pel·lícules i escrivia la memòria escoltada; de tots els diàlegs que va sentir de les dones de la seva infantesa, Puig va ser l’apuntador de “La Mujer Araña”.
Les dones que imagina Manuel Puig, i que amb prou feines perceben els homes de Manuel Puig, son lliures perquè es troben fora, expulsades de l’espai on els homes manen i decideixen. L’espai femení, per Puig, l’ocupa la imaginació, el principi: el verb, que en lloc de crear un món real –com el que va crear un déu masculí- fantasia i construeix un univers paral·lel, un cosmos que s’aixeca des de la marginació per acabar multiplicant la vida, reproduint-la amb el cap no pas dins al ventre. Una vida que no és necessariament feliç, ni pròspera, ni justa; les dames de Puig es juguen la paraula i acostumen a perdre la partida. No inventen per ser més felices; només ho fan per ésser.
Tant és que es tracti d’heroïnes tràgiques, anodines protagonistes melodramàtiques o comares xafarderes: Puig les escolta i les basteix un espai de paraules on la ficció es barreja amb la memòria, amb l’oblit i amb allò que hauria pogut estar de no ser per aquest món mascle, quasi mut, que s’imposa i ens força a la impostura.
Puig, que va començar a escriure les pel·lícules que d’altres feien en la seva imaginació, acabaria escrivint en aquestes pel·lícules les seves pròpies paraules: ho va fer com a guionista a 'Boquitas pintadas', a partir de la seva novel·la homònima i també per a la versió cinematogràfica de d’esplèndida novel·la 'El lugar sin límites', de José Donoso (a qui comparà amb Deborah Kerr: “Mai va aconseguir un Oscar, però espera, espera”) i a la Manuela del qual s’hi pot veure la fascinació de Puig per al ball de Rita Hayworth per a Tyrone Power, a 'Sangres y Arena'. De 'El beso de la mujer araña', Puig només n’obtingué el drets, que se’ls va vendre, i la satisfacció de veure com Babenco creava una obra pròpia a partir de la seva novel·la.
No estaria de més aprofitar aquest moment d’eclosió d’una certa literatura anomenada 'afterpop' per a llegir, gaudir i venerar el creador de la primera narrativa pop en castellà: Manuel Puig, que va saber reescriure el cinema, els fulletons, les telenovel·les i la realitat conversada en una colla de novel·les esplèndides, com 'La traición de Rita Hayworth', 'Boquitas pintadas', 'The Buenos Aires affair', 'El beso de la mujer araña', 'Pubis angelical', 'Maldición eterna a quien lea estas páginas', 'Sangre de amor correspondido' o 'Cae la noche tropical'.
* * *
El lugar sin límites
Mèxic, 1978
Direcció: Arturo Ripstein
Guió: Manuel Puig
Producció: Conacite Dos
Intèrprets: Roberto Cobo, Fernando Soler, Lucha Villa
Gènere: Drama
Llargmetratge ficció
110’
Basada en una novel·la de José Donoso
Premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià
Ariel d'Or al millor Director i Ariel de Plata al millor actor per a Roberto Cobo
Premi Herralde a la millor pel·lícula, millor director, actor i actriu
Manuela, que s'ha guanyat un lloc en un poble perdut com a travesti, prostituta i pare, tem la tornada de Pancho, un home masclista, camioner i client del bordell. Manuela i la seva filla, La Japonesita, que ara regenta el local, demanen protecció a Don Alejandro, cacic del poble que és a punt de desnonar als pocs habitants que encara hi viuen.
El lugar sin límites explora la dualitat, la por i l'esperança, una geografia emocional -i física de la decadència- on el mascle es perd, mentre les dones són un punt de referència que sedueix, encara que els hi costi la vida.
* * *
Boquitas pintadas
Argentina, 1974
Direcció: Leopoldo Torre Nilsson
Guió: Manuel Puig
Producció: Directores Asociados S.A
Intèrprets: Roberto Cobo, Fernando Soler, Lucha Villa
Gènere: Drama
Llargmetratge ficció
120’
Basat en una novel·la homònima de Manuel Puig
Concha de Plata al millor director a Sant Sebastià
Premio Especial del Jurat a Sant Sebastià
Nené, casada i amb dos fills, li demana per correu a la mare del qui va ser el seu company, Juan Carlos, mort de tuberculosi, que li enviï les cartes d'amor que es van creuar mentre ell estava a l’hospital. A través d'aquesta correspondència Nené reviu l'arribada de l'amor en una petita ciutat de províncies en l'Argentina dels anys 30 i ho fa amb la memòria d'altres dones, personatges secundaris d'una història de classes, sexe i lluites.
En Boquitas Pintadas queda patent la fragilitat d'una fantasia que serveix per sostenir l'alè quotidià però que s'esfondra enfront de la memòria.
* * *
El beso de la mujer araña
Brasil/Estats Units, 1985
Direcció: Hector Babenco
Guió: Manuel Puig
Producció: HB Filmes
Intèrprets: William Hurt, Raul Julia, Sonia Braga
Gènere: Drama polític
Llargmetratge ficció
120’
Basada en una novel·la de Manuel Puig
Oscar al millor actor principal
Bafta Awards al millor actor
Premi Cannes al millor actor
Premi Independent Spirit
En Molina, un homosexual detingut per tenir sexe amb menors, comparteix cel·la amb un pres polític, el Valentín. El Molina, a través de les històries que conte i que calla, de les pel·lícules nazis inspirades en el Hollywood daurat que recrea, fa que els dies a la presó siguin menys durs. Aquest desordre d’històries i auxilis desemboca en l’amor i la revolució.
El beso de la mujer araña ens enfronta a la fragilitat de la raó i dels prejudicis davant al deure de l’amor quan aquest no té d’altre camí que sublimar-se en un altre tipus d’acció.
